dimecres, 26 de desembre del 2012

La colla sanguinolenta

Al nadal, les reserves de sang baixen i cada dia es necessiten 1.000 litres de sang. Els dies 11 i 12 de gener es celebra la primera Marató de Donants 2.0. Ja podeu fer la vostra reserva per anar a donar sang o apropar-vos pel vostre compte als centres habilitats per a la donació de sang. A twitter @donarsang us informa dels punts mòbils i també ho podeu seguir a facebook. Aquest petit relat està dedicat a totes les persones que donen sang regularment, són els nostres heroïs reals, que salven vides i donen esperança als malats que puntual o regularment necessiten transfusions de sang.


La colla sanguinolenta

Dedicat als donants de sang, heroïs anònims que salven vides a diari.

Passaven 13 minuts de les sis de la tarda quan els telèfons del centre d'emergències van començar a sonar. Un error en el sistema de coordinació del trànsit ferroviari va provocar un accident múltiple. El primer informe dels bombers va ser desesperat: “l'emergència és màxima, tenim persones cremades de diferent consideració i lesions greus en extremitats, tòrax i crani, preparin l'hospital central per intervencions urgents”.

La notícia va caure com una gerra d'aigua freda en els operadors del centre de trucades, però la motivació fou més forta que la desgràcia i ràpidament van passar a l'acció. L'hospital va rebre l'ordre d'immediata i el protocol era ben clar: en cas d'accident múltiple amb lesions s'havia d'activar l'alarma sanguinolenta, tal i com se la coneixia entre la població. Un operador va activar l'enllumenat vermell de la ciutat.

Quan succeïa una calamitat, s'activaven uns punts de llum en totes les cantonades, aquell era el senyal per a La colla sanguinolenta, uns herois anònims dotats de sang universal, que constituïen un grup de donants especials, capaços d'omplir les reserves de sang en qüestió de minuts. Aquest fou, en uns principis, un grup autònom que es presentava a l'hospital quan succeïa una desgràcia i que, amb el pas del temps, s'havia consolidat i s'havia organitzat amb el Banc de Sang per tal de cobrir les reserves en casos extraordinaris, sobretot a l'hivern quan les reserves eren baixes. Aquesta era ja la tercera o la quarta generació.

Els sanguinolents, protegits amb els seus vestits vermells, especialment confeccionats per afavorir l'extracció de sang, van volar a velocitats de vertigen fins a l'hospital central; el rastre que deixaven per allà on passaven semblava dibuixar corrents sanguinis que recorrien tota la ciutat com si es tractés d'un sistema circulatori, tot imitant la capil·laritat de les artèries i les venes cap al bell mig del cor, que era l'hospital. En veure'ls passar, els veïns exclamaven joiosos: “davant d'una desgràcia, una gota de gràcia!”.

I així fou, en poc més de quinze minuts els sanguinolents ja estaven preparats per a la realització de transfusions immediates cos-a-cos, d'acord amb la tècnica dissenyada pels especialistes del Banc de Sang per a catàstrofes. L'accident havia deixat diversa gent ferida i molts dels afectats van necessitar transfusions de sang que van ser realitzades amb perfecta sincronia.

Com era habitual, en acabar la intervenció, metges i sanguinolents van celebrar l'èxit amb un bon àpat i una estona d'esbarjo, abans de tornar a casa per la recuperació. “Èxit absolut, la ciutat està ben cofoia de vosaltres, ja ho sabeu”, digué el Director de l'hospital. I tot volant, tornaren a les seves vides amb la plena satisfacció que ofereix poder salvar vides humanes. Aquest era el comiat temporal que donava per conclosa l'operació de la colla sanguinolenta.

La coordinadora del dispositiu els va obrir, amb l'acostumada rialla, la porta del conducte secret que els portaria a un carreró amagat des d´on podien marxar a casa sense fer gaire soroll. Però no, també com de costum, sortiren volant de l'hospital tot regirant els cabells a la directora de comunicació del Banc de Sang, segons abans que comencés la roda de premsa front als periodistes, els familiars dels afectats i els curiosos que esperaven veure els seus herois. Un reflex vermell havia sortit volant de l'hospital i es dispersava veloç pels carrers de la ciutat, fent bategar, un cop més, la impremta solidària de la colla sanguinolenta.

I recordeu, #NoHiHaExcuses ,  amb un cop no n'hi ha prou! Amb el Berto Romero ho entendreu millor ;)



Fotografia dels Ambaixadors 2.0 a l'acte institucional de presentació de la #MaratóDonants a l'Ajuntament de Barcelona


dimecres, 21 de novembre del 2012

El segrest del president [2R]


El segrest del president [2R]

En les nostres decisions, petites o grans, s'hi troba el nostre jo més autèntic: aquest és el nostre esperit, la nostra 'alma mater' i és així com dibuixem la nostra vida i el món que ens envolta.

Les colònies de la seva filla es van interrompre en tan sols quatre dies. Res no feia sospitar que una petita estància en una granja podia acabar d'aquella manera. Quan la Carme el va trucar per dir-li que la Tina era en un box protegit de l'hospital, a l'Ochoa se li va caure el món a sobre. Segons li van explicar les professores de la seva filla, tot plegat alguns nens van començar a fer febres molt elevades i no van dubtar a dur-los a l'hospital. Tornar a aquell hospital el desesperava; sa germana Carme hi treballava però encara no s'havia acostumat a veure'l com un indret més. Feia només dos anys que la mare de la Tina havia mort en un lent i dolorós procés cancerigen.

Quan hi va arribar, el torn de la Carme ja havia acabat però ella havia esperat pacientment a que arribés son germà:
  • Carinyo, no t'amoïnis, tot anirà bé -va dir la Carme mentre l'abraçava, tot desfent-se de la serietat pròpia d'una metgessa.
  • Què ha passat ara, tata, digues, què ha passat? -demanava com podia l'Ochoa entre llàgrimes.
  • Els meus col·legues creuen que es tracta d'aquest nou brot de grip... i jo també -avançava nerviosa la Carme.
  • Tan greu és perquè la tingueu tancada? -enraonava l'Ochoa mentre es mirava la Tina a través dels vidres.
  • No, un brot de grip no acostuma a ser greu, però en ser desconegut no es poden córrer riscs; és el protocol -s'explicava ella.

El doctor Ramet va interrompre la conversa per parlar amb la Carme, que li va presentar el seu germà. Aviat, el facultatiu va exposar la necessitat d'aplicar la vacunació obligatòria, que els acabava d'arribar. L'Ochoa, que no acabava d'entendre la situació, es va mostrar totalment contrari al criteri del doctor, que el va advertir: la mesura s'aplicaria de forma compulsiva per raons de salut pública, és a dir, no s'hi podia negar.

[R1] Tan bon punt es van retirar els metges van començar una breu discussió. La Carme no només era contrària a la vacunació compulsiva, sinó que temia que aquella vaccina fos sospitosa. Mai una vacunació s'havia produït en tant poc temps de marge i, en aquest cas s'havia d'analitzar prèviament. El doctor Ramet es va mostrar impassible, les autoritats havien declarat l'estat d'alarma mèdica i el govern els havia ordenat practicar vacunacions compulsives als afectats i, fins i tot, al personal mèdic. [/R1]

[R2] Tan bon punt es van retirar els metges van començar una breu discussió. Sense donar cap giravolt, la Carme va comminar el doctor Ramet a convocar el Comitè Interhospitalari d'Immunologia. Sol·licitava una anàlisi urgent de les vaccines i la inaplicació de la vacunació compulsiva fins obtenir els resultats. En Ramet s'estava posant nerviós, estava entre l'espasa i la paret, entre el jurament hipocràtic i les ordres del govern. [/R2]

A mitja tarda es va acabar l'hora de visita i l'Ochoa va haver de marxar a casa. En arribar va veure missatges al contestador, i va respondre la trucada d'en Marcelo. En Marcelo tenia una empresa de xòfers i el contractava eventualment; aquest cop l'Ochoa no en tenia cap gana, però necessitava els diners desesperadament. El Marcelo li va recordar “ponte el chaleco”. Ell l'odiava, el “chaleco”, que no era altra cosa que l'armilla que acompanyava un arma de foc que havien de portar obligatòria i il·legalment quan portaven autoritats com a passatge.

En aquesta ocasió, l'encàrrec era força especial. L'Ochoa el coneixia bé, el president del govern; en la seva joventut havia aturat un projecte de diari per al barri mentre era regidor amb una riallada per comiat, tot just al començament de la seva carrera política. Era un home fred, calculador i bel·ligerant, no tenia enemics en el seu bàndol i sempre sortia exitós dels processos electorals per la seva audàcia i la seva capacitat per ocultar les polèmiques tot enarborant els sentiments nacionalistes, la por o qualsevol altre recurs infantil. Només acceptava gent submisa per sota seu i quan algú el traïa podia acabar directament a la presó perquè utilitzava els seus propis plats bruts per endossar-los als enemics d'una forma creativament útil.

El president ja no se'n recordava d'ell, al matí van visitar dues empreses i ni tan sols el va mirar. La jornada va finalitzar fent una aturada al Club Majorette, un lloc ben particular. El president, els escortes i els xòfers no van estalviar en serveis sexuals, drogues i alcohol sense pagar ni un sol cèntim. No tenien cap vergonya i protegien la seva fama amenaçant tothom que podia haver vist alguna escena de la seva festa. L'Ochoa era asidu al club nocturn, que havia visitat amb freqüència però de dia; hi feia feines de manteniment sovint, com a una de les múltiples feines que feia per tirar endavant. Era just al costat de casa de la Carme i hi tenia un tracte familiar. Ell no hi va entrar, va aprofitar la visita per anar a casa de sa germana per trucar a l'hospital.

[R1] La Carme estava molt nerviosa, el Comitè de Medicina Interna va decretar la vacunació dels afectats pel brot de grip i no els havia pogut aturar. Lamentablement, la seva condició de familiar d'una afectada li restava credibilitat entre els seus col·legues. L'Ochoa no es va poder acomiadar, el nus a la gola se li feia massa gran. En penjar el telèfon el seu cunyat li va oferir consol. [/R1]

[R2] Nerviosa, la Carme va comunicar-li que estaven analitzant la vaccina amb cura, que no tothom ho veia clar, però que se'ls acabava el temps, ja que el mandat del govern era clar i contundent. Tot i així, també va pesar molt en els metges l'argument principal de la Carme: si obeïen les ordres del govern, ells també s'haurien de vacunar. [/R2]

L'Ochoa no s'ho va pensar, es va dirigir al bany, va agafar material d'infermeria i es va dirigir al Club Majorette amb el cotxe de la Carme. Va saludar les noies amb familiaritat i uns minuts després es va apropar al president. Li va xiuxiuejar a l'oïda que les noies li havien preparat una sorpresa; la cocaïna i l'alcohol van fer la resta, el va convèncer fàcilment. Se'l va endur al magatzem, li va envenar els ulls enmig d'explicacions sobre els plaers que l'esperaven i, amb rapidesa, li va administrar una dosi ben nodrida d'una substància sedant. Havia apropat el cotxe a la sortida del magatzem, així que en un tres i no res el va carregar al portaequipatges i va posar rumb a les muntanyes, no sense abans fer una petita aturada en un centre comercial on va comprar una càmera de vídeo.

Al cap de dues hores va arribar a un refugi de muntanya que quedava ben aïllat de la ciutat. Va carregar la càmera de vídeo i va aprendre'n el funcionament. Després la va amagar a la motxilla, ben preparada per activar-la sense gaire complicació. Unes hores després, el fàrmac ja s'havia consumint i el president es va desvetllar:
  • Què passa? On sóc? -va demanar el president.
  • T'he portat d'excursió, no em diràs que l'aire no és més pur -se'n reia l'Ochoa de la desorientació del president, com ell havia fet en el passat.
  • I tu qui ets, ximplet? -amb menyspreu, el primer home.
  • Em dic Ramon Ochoa, no deus recordar-me però fa 15 anys em vas tombar un projecte de diari per al barri -jugava a l'endevinalla l'Ochoa.
  • Què m'estàs dient, imbècil? Ja pots treure'm d'aquí, desgraciat! -es desesperava l'hostatge.
  • El que vostè digui, senyor president -se'n reia l'Ochoa, mentre treia l'arma de foc de l'armilla que portava sota l'americana- doncs, mira, ara mateix no em dóna la gana...
  • Eh, eh, eh, però què vols fer? Pensa-t'ho bé això que estàs fent, tens una arma a les mans -el president començava a moderar les seves paraules, la seva por es podia olorar a quinze kilòmetres a la rodona, però no hi havia ningú a la distància suficient per sentir-lo.
  • Mira, rata fastigosa -li deia encanonant-li la boca- ara aquí mano jo i t'hi estaràs fins que a mi em surti dels collons, això si em surt dels collons que surtis viu d'aquí.
  • Escolta, no et posis nerviós, podem parlar com a persones adultes, què vols? Diners? Una feina millor? Tinc tot el que pots necessitar, ja ho saps, sóc el president -amb una bala a vint centímetres del cervell el president es va mostrar dialogant i, en la mesura que podia, serè.
  • No crec que em puguis oferir res d'interessant, només cal veure't. Vull la meva filla, això vull -digué l'Ochoa, desorientant totalment el president.

[R1]
  • Com? La teva filla? -no entenia res el president.
  • Sí, la meva filla, ara mateix és a l'hospital, s'ha contagiat d'aquest nou brot de grip. Tot un misteri senyor meu, oi que sí? -sentencià l'Ochoa.
  • No en sé res d'això que em dius, ni conec la teva filla -el president es feia el sorni.
  • Et conec molt bé, sé que tens moltes respostes i tard o d'hora em diràs el per què de tot plegat -conclogué l'Ochoa mentre li pessigava la galta i es disposava a marxar.
  • A mi m'és ben igual tot això. Escull, o m'alliberes aviat o tindràs problemes, problemes dels greus. Em sembla que no has entès gaire bé a qui has segrestat -el president intentava fer valer la seva posició, però només estava posant una mica més nerviós el seu interlocutor. [/R1]

[R2]
  • Com? La teva filla? -el president no entenia res però s'interessava per la possibilitat que havia vist de negociar amb l'Ochoa.
  • Sí, la meva filla, ara mateix és a l'hospital, s'ha contagiat d'aquest nou brot de grip. Tot un misteri, senyor meu, oi que sí? -s'explicava l'Ochoa amb un misticisme només aparent que el president comprenia a la perfecció.
  • No en sé res d'això que em dius, ni conec la teva filla -el president havia entès perfectament la referència tàcita a la misteriosa aparició del brot i, en segon terme, a la vacunació compulsiva.
  • Mira, saps què, et deixo sol una estoneta perquè hi pensis, i quan torni et faré un examen aviam quina nota treus -conclogué l'Ochoa mentre li pessigava la galta i es disposava a marxar.
  • Si m'ho expliques potser et podré ajudar, saps que tinc poder suficient per fer-ho -li va deixar anar el president, amb una sobtada i pietosa tendresa que no tindria cap efecte en el seu interlocutor. [/R2]

L'Ochoa era una persona amable en termes generals tendre, bon pare, bon amant, bon amic i bon veí. Quan s'emprenyava o quan era víctima d'una injustícia, però, no tenia miraments, podia ser fred i cruel. En aquesta ocasió, volia marxar al poble més proper per trucar a l'hospital; volia saber com evolucionava la Tina, però també va aprofitar l'ocasió per fer passar més temps i neguitejar el president. El va lligar més fort del necessari, va apagar el llum i va marxar.

El segrestador va arribar al poble a Sant Llorenç de Vallpedrera sense cridar l'atenció. Ningú no s'hi va fixar quan va entrar al bar del poble i va demanar un entrepà. Tot semblava normal. Però les altes instàncies estaven molt nervioses. La misteriosa desaparició del president coincidia amb la crisi del brot de grip. A més el president havia estat, fins feia just dos mesos, el ministre de sanitat i se suposava que era l'home més preparat per resoldre aquella situació que no pas el nou ministre. A Sant Llorenç, però, ningú no en sabia res. La policia sabia qui n'era el responsable, però s'havia esfumat sense deixar rastre i no n'havia deixat transcendir cap detall del succés ni del sospitós.

Més relaxat en comprovar que encara era anònim, va sortir a la cabina a fer la trucada. Quan la Carme va rebre la trucada d'un tal Ricardo Chiti no va dubtar a agafar-la:
  • Sí, digui? -demanà la Carme amb la cara rebregada per la incògnita.
  • Sí, senyora Carme, sóc en Ricardo, voldria saber com està el meu fill -l'Ochoa sobrevalorava la policia i creia que haurien intervingut totes les línies de l'hospital, així que parlava en clau.
  • El seu fill? ... Ah, sí, el seu fill. Veurà, la seva dolència no remet, generalment la seva malaltia sempre es comporta així, només, bé, també ha de tenir en compte que aquestes afeccions es comporten diferent en unes persones que en unes altres i sempre hi ha factors com el pes i l'edat que poden influir. El seu fill és un nen sà, però la situació és complicada, els seus cuidadors no es posen d'acord en el tractament -amb aquestes paraules es referia la Carme a la situació de la Tina que continuava amb febrades; en realitat l'únic factor especial d'aquell brot de grip era el seu origen animal, fet pel qual el poble ja s'hi referia com la grip del conill. El fet que el president estigués segrestat afegia més dificultats, ja que aquell assumpte havia estat en les seves mans des de la detecció dels primers casos.
  • Bé, doncs trucaré més endavant, si hi ha cap més novetat no dubti a fer-m'ho saber -s'acomiadava amb aparent normalitat l'Ochoa.
  • Sí, així ho faré, però digui'm, on vol que el truqui? -desorientada la Carme.
  • No s'amoïni, jo la trucaré -s'acomiadava ell.

L'Ochoa havia tapat el telèfon amb un mocador, per no deixar traces de la seva veu, i tan bon punt el va retirar de l'aparell, el va haver d'utilitzar per eixugar-se els ulls. No van poder parlar relaxadament. La Carme li hagués dit “però què has fet, boig?” però no va gosar a dir-li res. Tenia una barreja de sensacions: ella no ho hagués fet, però tampoc no n'estava segura de censurar aquella acció.

El primer que va fer l'Ochoa quan va arribar al refugi va ser connectar la càmera, tot aprofitant que el president estava fent una petita becaina. La primera escena que la màquina va enregistrar fou la bufetada amb què l'Ochoa va despertar el segrestat. El gran home va estar una bona estona marejant la perdiu i no feia altra cosa que prometre a l'Ochoa el millors metges per la seva filla: “si m'alliberes, els facultatius més prominents cuidaran de la teva petita, fes-ho ara i oblidaré aquest tràngol, t'ho ben juro”.

El segrestador va començar l'interrogatori amb la vacunació compulsiva, realment era necessari tractant-se només d'un brot de grip? “Sí, és clar, per motius de salut pública, no podem deixar que una malaltia desconeguda s'escampi i es faci més forta”. Aquest gir vocacional no solament era del tot inversemblant, sinó que a més les paraules del president sonaven com un argument arquetípic. L'Ochoa li va demanar un esforç més i el president sabia que aquell no seria un interrogatori qualsevol, així que va fer un primer intent oferint 10.000 € a canvi de la seva llibertat i un tracte privilegiat per la seva filla. El métode del president era bastant simple: primer intentava ensarronar els seus interlocutor amb recursos emocionals, si no acceptaven aleshores intentava comprar-los i si no acceptaven...
  • Per qui m'has pres? ets patètic -resolgué l'Ochoa.
  • T'he fet una oferta que no pots rebutjar, de debò penses que t'oferiré més diners? -digué el president encetant (o almenys temptejant) una negociació.
  • Sempre he estat pobre, hi estic acostumat, aquesta és la meva millor carta, així que no et facis el despistat -enraonava amb seguretat l'Ochoa.
  • No em deixes gaires opcions, si no tens cap més proposta no sé com ho farem per arribar a un acord- lamentava el president la poca traça del segrestador en el camp de la negociació
  • Vull que retiris l'ordre de vacunació compulsiva, així de simple -l'Ochoa, de sobte, es posava seriós.
  • Això és impossible, és una ordre irrevocable del conjunt del govern, tenim les nostres responsabilitats amb la població -la negació del president va ser rotunda.
  • Responsabilitats amb la població, no em facis riure -se'n fotia el xòfer.
  • També les hem assumit amb la comunitat internacional, deu saber que aquesta grip és mundial, d'altres països també han adoptat la mateixa decisió -les excuses barates del president no acabaven de convèncer l'Ochoa.

Les evasives del president van acabar amb la paciència de l'Ochoa. Tot d'una l'Ochoa va tornar a agafar la pistola i la va apropar al seu convidat.

[R1] Ara l'Ochoa no es va deixar despistar i va anar al gra, volia saber d'on havia sortit la vaccina i què hi tenia a veure el govern: [/R1]

[R2] Amb una mostra ben natural de la ràbia que li recorria el cos, va deixar anar un simple “canta, merdós!”. El president, amb la pistola pressionant a la part lateral del crani es va veure indefens i es va començar a estovar en la negociació. La desesperació de l'Ochoa era evident, i entre pregunta i pregunta l'agafava pel coll, totalment alterat: [/R2]

  • Digues, com és possible que ja existeixi una vaccina si el brot s'acaba de detectar? -l'Ochoa començava a demanar explicacions de forma més incisiva.
  • Escolti, jo no sóc metge, d'això no en sé res -tornava a defugir el president.
  • És clar, el govern només es gasta milions i milions en vaccines sense fer cap pregunta -el pare estava cada cop més furiós.
  • Pregunti-ho als laboratoris -digué el president, cometent l'error més gran de la seva vida.
  • Quins laboratoris? -de sobte, l'Ochoa va detectar l'errada del president, tots dos sabien que el subconscient l'havia traït.
  • Els laboratoris que elaboren les vaccines -esclaria innocentment el president i a l'instant aprofundia animat per la pressió del canó clavat a la seva gola- els laboratoris RCT, un proveïdor de sanitat com qualsevol altre.
  • Sí, com qualsevol altre, clar -la veritat començava a despuntar i això va posar més nerviós l'Ochoa que en veure els resultats de la seva tortura, no va dubtar a baixar el canó cap a l'entrecuixa del president.
  • Estàs boig, estàs boig! -sol·licitava clemència el president amb la mirada- saps que no ho faràs.
  • Què té a veure el laboratori amb el brot de grip i la vaccina? -li deia l'Ochoa a quinze centímetres de distància.
  • Res! -cridava el president. L'Ochoa només va respondre amb un tret a terra, cremant lleugerament la cama de la seva víctima.
  • El proper tret ja saps on anirà -l'Ochoa assenyalava a la cuixa com si estigués gaudint amb allò.
  • Els laboratoris, els laboratoris ja havien estudiat la grip abans, fan vaccines per a animals però també han desenvolupat vaccines per a humans -el president creia que amb aquesta explicació n'hi hauria prou per calmar els ànims de l'Ochoa.
  • I una merda! -aquesta va ser la resposta de l'Ochoa, que va assestar un cop de puny al president- saps què, em sembla que et mataré diguis el que diguis, perquè sé que ets un mentider. Això no explica la rapidesa de la vaccina ni l'adopció de la vacunació compulsiva -aleshores la tortura es va intensificar.
  • Prou, prou! Si no vacunem la gent la vaccina no servirà per res -va començar a parlar el president.
  • I sense brot de grip no hi ha mercat per la vaccina, oi? -l'Ochoa havia donat en la diana, ho sabia per la cara del president, que contrastava amb el seu moviment de negació.
  • Eh? Eh? Parla d'una vegada! -el president ploriquejava totalment destrossat i l'Ochoa sabia que estava molt a prop d'una resposta convincent. El seu impuls va fer la resta i li va clavar un tret al peu.
  • D'acord, d'acord, parlaré però no em mati, si us plau -sanglotava el president-; és veritat, els laboratoris van escampar la grip per poder fer negoci.
  • Ah, si? I això com funciona, li expliques al president del govern en un dinar amb executius i t'hi autoritza o potser li promets un ascens a canvi que et deixi jugar amb la població? -l'Ochoa començava a pressionar el gallet amb el seu dit índex.

El president es va enfonsar i va confessar amb un moviment de cap, entre llàgrimes de cocodril. Allò quedaria allà, va pensar més tard. Només ho hauria de negar: a qui creurien, a un segrestador o a un president? L'únic preu que hauria de pagar era ordenar la suspensió de l'ordre de vacunació compulsiva, però tant era, les vacunes ja s'havien comprat, ningú no hi sortia perdent, o potser després podia tornar-la a imposar.

Quan es va fer de dia, l'Ochoa va tornar a lligar el president, aquest cop al llit, i va tornar al poble. El primer que va fer va ser anar a la botiga de fotografia i demanar dues còpies del vídeo que havia enregistrat amb la confessió del president. Tot seguit es va adreçar a la cabina de telèfon i va trucar a l'hospital. En Ricardo Chiti tornava a demanar per la doctora Ochoa.

[R1] Entre llàgrimes, la Carme li va explicar que el seu “fill” havia rebut el tractament, però tot i així no millorava, més aviat el contrari, i tot seguit li va demanar que tornés el més aviat possible, les coses s'estaven complicant: “el teu convidat hauria de tornar a casa seva, sinó tothom tindrà problemes”. La impotència que sentia l'Ochoa era infinita i ofegat entre llàgrimes va penjar el telèfon. El sentiment de culpabilitat va començar a recorre-li el cervell, no sabia ben bé per què, potser hauria d'haver estat més dur amb el president, potser hauria d'haver demanat un rescat, potser hauria d'haver actuat abans, potser... [/R1]

[R2] Entre llàgrimes, la Carme li va explicar que el seu “fill” no havia rebut encara el tractament, però la tensió augmentava i no sabia si podria sostenir gaire més temps aquella situació, i tot seguit li va demanar que tornés el més aviat possible, les coses s'estaven complicant: “el teu convidat hauria de tornar a casa seva, sinó tothom tindrà problemes”. Després d'una breu reflexió l'Ochoa va respondre a la petició de sa germana en un to seriós i decidit “has de fer-me un favor, digues que t'he trucat i t'he transmès el següent missatge: el president ha donat l'ordre de suspendre immediatament la vacunació compulsiva, i fins que aquesta suspensió no sigui efectiva no serà alliberat. T'estimo Carme” i va penjar el telèfon.[/R2]

L'Ochoa es va adreçar a la farmàcia i va demanar una dosi del sedant que havia administrat al president. La negativa tancada de la farmacèutica no va servir de res quan el seu client li va ensenyar l'armilla de cuir que duia sota l'americana i va veure l'arma de foc. Ell va insistir a pagar la dosi però no va ser necessari, la por havia intercedit en favor seu.

Va engegar el cotxe i va tornar al refugi. En arribar va veure la porta oberta, semblava que havia estat forçada i hi havia evidències que un animal havia entrat al refugi i havia atacat el president, que plorava com un nen. El segrestador el va haver d'amenaçar una altra vegada per saber què havia passat, en part nerviós per si es tractava del gos d'un pastor o un caçador que pogués delatar la seva posició. Però aquest no era el cas, el president havia rebut la visita d'un ós que li va fer “coses horribles”. “Però què vol dir coses horribles?” li demanà l'Ochoa. “Coses horribles, coses horribles!” era tanta la tragèdia que mostraven els crits del president que el xòfer va deixar de preguntar; en tot cas, el seu vestit estava tan esmicolat que no li calien gaires explicacions més. Li va administrar el sedant i el va carregar al cotxe.

A l'hospital tota semblava normal. No hi havia senyals de vigilància policial, però malgrat això, en Ricardo Chiti va trucar la doctora Ochoa des d'una cabina que hi havia a uns metres de l'entrada i li va comunicar que l'esperava al parking amb el seu cotxe.

[R1] “Germanet... la Tina... la Tina”. La Carme no sabia com dir-li que la Tina havia mort. La vaccina havia acabat d'accelerar el procés de la grip i abans que poguessin actuar la febrada se l'havia endut. Els dubtes de la Carme sobre la vaccina es van confirmar i per desgràcia ho havien comprovat amb la seva neboda. L'Ochoa no ho va poder pair, va sortir del cotxe, va obrir el portaequipatges i va assestar un tret mortal al president. La notícia l'havia deixat sense forces però la ràbia li havia permés cometre el magnicidi. Ja després no li quedava gaire energia per aixecar ell mateix l'arma fins al seu crani, però la Carme li va impedir i va llençar la pistola metres enllà. Es van fondre en una abraçada i van seguir així durant uns minuts, fins que va arribar la policia. [/R1]

[R2] “Germanet... la Tina... la Tina”. La Carme no sabia com dir-li que la Tina estava molt greu. L'Ochoa li va demanar que la traiés de l'hospital com fos. A canvi, li deixava el president, però amb la condició que li administrés a ell la vaccina i així podrien “testejar-la amb humans”, digué amb fredor l'Ochoa: “fins que no em portis la vaccina i la Tina no el deixaré anar”. La Carme va complir amb l'encàrrec i va passar un parell de dies donant explicacions a la policia. [/R2]

L'Ochoa va actuar ràpid per fugir del país abans que la policia no pogués seguir el seu rastre. Un cop a França es va refugiar a casa d'un amic seu, que regentava una casa rural i va seguir els esdeveniments, que van obrir els telenotícies de tot el món durant ben bé una setmana. Mentre fugia recordava que no havia recollit les còpies del vídeo del president, però ja era massa tard per tornar enrere.

[R1] El depenent de la botiga de fotografia l'esperava però el seu client no tornava. En un atac d'avorriment va decidir veure la gravació. No podia creure el que estava veient, es va afanyar a fer tantes còpies del vídeo com hi havia i les va distribuir a tots els seus coneguts. En un parell de dies tot el país havia vist la confessió del president. La simple existència del vídeo va precipitar els esdeveniments: dimissió del govern, protestes i investigacions judicials. [/R1]

[R2] El depenent de la botiga de fotografia l'esperava però el seu client no tornava. Va decidir consultar el propietari de la botiga, que li va ordenar esborrar les cintes i tornar-les a usar. La confessió del president mai es va arribar a conèixer i va seguir governant com si no hagués succeït res. Finalment, va imposar la vacunació obligatòria però per aquell moment els metges ja havien analitzat la vaccina i van desobeïr l'ordre del govern del president. La mort sobtada d'algunes persones a qui se l'havien administrat de forma consentida va posar sobre la pista a la fiscalia, que va detenir el president, els administradors de RMT i el doctor Ramet que, a més de ser descendent dels fundadors de la farmacèutica, era president del Comitè Interhospitalari d'Immunologia. [/R2]

[R3] El depenent de la botiga de fotografia l'esperava però el seu client no tornava. Va decidir consultar el propietari de la botiga, que li va ordenar esborrar les cintes i tornar-les a usar. Una apagada de llum havia aturat la neteja d'una de les cintes abans d'hora i la gravació posterior no va cobrir tot el contingut de la gravació posterior: una festa d'aniversari acabava amb la darrera frase del president. Quan va ser alertat, el depenent va visionar el contingut de la cinta i la va portar a la policia... la pitjor decisió de la seva vida. [/R3]

dimecres, 7 de novembre del 2012

El ministro tiene razón, es miserable

El ministro de Interior Fernández Díaz ha sido esta vez el vocero del Opus Dei, enunciando esa patética frase de 'el matrimonio es la unión entre un hombre y una mujer'. Es cierto, y es una muestra de su cinismo desmesurado. El matrimonio es una institución canónica y como tal es la secta católica la que la define. Su pervivencia en el sistema jurídico no es sino consecuencia directa de la preeminencia de la Iglesia a lo largo de la historia, que condicionó la formación y las características de los estados modernos. 

Como muchas otras instituciones jurídicas, y con la ayuda ora de los monarcas y la hierocracia blanda dominante durante el siglo XIX, el matrimonio pervivió como figura jurídica de la convivencia entre personas, pasando por encima de la salud física y psíquica de aquellos que no obedecieron a los dictados de una sociedad patriarcal. De este modo, el matrimonio, que durante la república romana era un trámite para marcar el punto a partir del cual se presumía la paternidad de los hijos futuros, pasaría a formar parte de una tradición jurídica que otorga derechos al cónyuge, tanto en materia sucesoria como en otros campos como la fiscalidad y los derechos prestacionales. 

En realidad, es el carácter acomplejado, dócil y sumiso de la izquierda la que ha mantenido el matrimonio como institución jurídica relevante a lo largo del siglo XX. Como institución canónica que es, el derecho civil del Estado no debería pensar su arquitectura teniendo en cuenta ese culto religioso. En contra, le ha ido sumando más y más efectos: las pensiones de viudedad, y muchos otros derechos de carácter económico que impregnan toda nuestra cultura cotidiana. 

Es ese carácter decisorio en cuestiones económicas el aspecto más relevante del matrimonio canónico (con efectos civiles) y la pervivencia del matrimonio aunque sea en una versión laica, civil. El Estado, en vez de plantearse sistemas de asistencia y prestación de servicios con independencia de la situación canónico-familiar, ha ido poniendo parches a la situación tomando el matrimonio como excusa, como punto de conexión del Derecho y de los derechos. Las parejas de hecho y, más tarde, el matrimonio homosexual son trocitos de goma que se han puesto a un sistema jurídico comandado por la inercia y la sumisión a una historia manchada de sangre derramada por la Iglesia Católica en su paranoica lucha contra la libertad y el pecado (que considera indisociables) y su obsesiva persecución de todo el que se aparta.

Recuerdo todavía la estupefacción que recorría mi piel cuando en el primer curso de Derecho el Profesor Carles J. Maluquer nos explicaba que la diferencia más notable entre el matrimonio y la pareja de hecho era el tipo impositivo en materia sucesoria, que en la pareja de hecho se asimilaba a la de personas extrañas (no familiares), es decir, no intervenía porque no era el modelo de unión favorito del Estado. Manda ovarios.

Así que ahí lo tenéis, al ministro haciéndose eco de una charlatanería propia del manual de bullshitting más cutre y patético, invocando la definición religiosa de 'matrimonio' para, indirectamente, decir que los homosexuales no tienen derecho a casarse y disfrutar de los beneficios-parche que el Estado (que por si no lo recordáis, todavía es suyo, como la calle) otorga a las personas de bien que se casan como Dios manda, con una persona del sexo contrario. 

Es miserable, sí, literalmente. Míserable no es mísero, es quien busca la generación de miseria. Es lo que intenta el ministro, el Opus Dei y todos los enfermos que poblan las instituciones de los estados 'desarrollados', llevar a la miseria a los homosexuales y la gente que quiere disfrutar de los mismos derechos que él con independencia de sus inclinaciones afectivas (afectivas, porque el sexo no es sino una de las expresiones del afecto, del amor). Al Partido Popular le gustaría arrebatarle a las personas LGBT el derecho a disfrutar de una pensión de viudedad, los derechos sucesorios y los beneficios sociales que lleva aparejado el matrimonio. Y pensadlo bien, el matrimonio no lo van a tocar y despojar de todo su poder de control de la vida social. Si iniciaran la reestructuración del ordenamiento jurídico para hacer del matrimonio algo irrelevante perderían su capacidad de control sobre la vida de las personas. No lo permitiremos. 

El Constitucional me inspira menos confianza que un zorro hambriento en un gallinero, pero por esta vez nos va a permitir dedicarle al Partido Popular un sonado 

QUE SE JODAN!

Bueno, en realidad, eso es lo que hacen en privado, pero ya me entendéis, lo decimos en sentido figurado...
Solo les falta decir eso de Mi Tesoro...

dijous, 18 d’octubre del 2012

Amor lliure [un relat eròtic d' @AnnaGaius]

Amor lliure 

Al principi només era al llit o al sofà de casa, però poc a poc la passió m'abordava a qualsevol lloc. Me l'enduia a diferents llocs de la ciutat, poc transitats però no del tot aïllats. Evitava les aglomeracions turístiques de la Sagrada o les Rambles, però no li podia treure les mans de sobre als bancs de davant de casa o, sobretot, al metro. La gent mira encuriosida però ningú s'atreveix mai a dir res, al metro. I per les mirades reconeixes als que són com tu, ardents.

Ja no em podia controlar, ja no ho volia. Poder fer-ho en quant el desig em bategués a l'estomac m'excitava i m'espantava alhora, temia el moment en què s'acabaria el misteri.

Ell sempre hi estava disposat, em deixava lliscar els dits humits en saliva fins al més íntim, embriagada per la olor a maduresa i al cuir que portava. El cor em saltava sota la samarreta. Provava de dissimular però, en el moment àlgid, del tot perduda en el seu talent, els colors em pujaven a les galtes i la respiració s'accelerava. Tancava els ulls un moment agafant-m'hi fort i desitjava secretament que tothom se n'hagués adonat. Volia provocar l'enveja dels altres, despertar la seva excitació…

Setmanes després d'haver-nos trobat les coses van agafar un rumb estrany, auguri del final. Vam seure al metro i vam perdre la noció del temps. Ja no hi havia parades ni destinacions. Només ell i jo. Fou, indiscutiblement, el millor que he tingut mai, potser per això també el més trist i esgotador. Un adéu que em va deixar adormida i amb llàgrimes als ulls. Quan vaig despertar ell ja no hi era.

Suposo que algú altre deu gaudir del seu mestratge mentre evoco una vegada i una altra els nostres moments junts, i això m'engeloseix. Mai fou meu i vaig saber sempre que el perdria, que l'alliberaria. Però no estava preparada encara.

Avui, recorro els vagons buscant-ne un de desconegut... un nou llibre per perdre-m'hi inexorablement i engelosir altres lectors.

dilluns, 8 d’octubre del 2012

Gràcies, Carla [no gaire cosa més que un relat eròtic curt]


Gràcies, Carla!

El trajecte el vam passar enganxats, la Carla i jo. Amb prou feines ens vam fer un parell de petons fins que vam arribar al nostre destí. El meu cap ja l’havia imaginada sense roba ni vergonya diverses vegades i després em va confessar que ella també havia estat tot el camí somiant sense haver de dormir, que els seus somnis també havien estat força humits...

[Maragall] Enmig de tant ensopiment sempre s’escapava una mà o una carícia oculta en un gest a priori innocent. [Sagrera] En aquelles condicions no podíem fer gaire cosa, però com que era hivern feia fred i, en tapar-nos amb la jaqueta, els petons els podíem substituir per apretades de mà. [Verdaguer] Sovint, li feia carícies a l’abdomen, i aleshores es retorçava fingint que tenia son. [Entença] La resta dels passatgers no sabien que quan ella es posava de costat desplaçava la seva mà cap el meu pit, per sota de la camisa, i jugava a cargolar-me el cabell mentre empresonava el meu braç amb les seves cames.

[Sants-Estació] Ens vam afanyar per sortir i ens vam retirar una mica per deixar anar tanta tensió en una sessió de cinc minuts de desig. Breu, però intens. Ella tenia pressa, havia de fer un encàrrec. El comiat, més amarg per la urgència que no pas per la separació física, només era un ‘fins demà’ i així vaig marxar, ben encès.

Tenia moltes ganes de prendre un bany i relaxar-me, però només disposava de dutxa. Obro l’aigua calenta, m’ensabono a càmera lenta i en baixar m'adono que la meva excitació és extraordinària, així que començo a jugar sol. Aviat la mà ja em lliscava pel cos com si fos la de la Carla mentre les dents em mossegaven els llavis. Involuntàriament, els meus dits van acabar en la part posterior. Tot d’una vaig començar a sentir un plaer immens i els gemecs es van convertir en crits. Gràcies, Carla, per aquell primer cop.

dimecres, 26 de setembre del 2012

Una crítica trascedental a Els ploramiques / Los lloricas

Hola otra vez!
Es inusual que escriba tan seguido en el blog. En esta ocasión, una lectora de Els ploramiques me ha enviado los comentarios que le sugiere la obra. No contiene crítica negativa alguna, más bien todo lo contrario. Se trata de un juicio subjetivo y por tanto, también juegan otros elementos, pero algunos detalles trascienden el comentario del libro, nos acercan reflexiones importantes que anclan nuestro pensamiento con nuestro mundo, lo conectan trazando unos lazos invisibles de los que nos hacen libres porque nos mantienen unidos al otro. 

El comentario de Melitta me ha parecido digno de publicación por varios factores. En primer lugar es una académica con un harto recorrido que conoce las claves de la lingüística y la creación del imaginario (esto primero lo acabo de descubrir, pues hasta entonces era la tierne e interesantísima madre de un amigo y compañero de batallas). Académica y estudiosa, amante del conocimiento, pero no rígida, pues además es una entusiasta y empedernida lectora: le gusta que la desplacen a otras realidades, que es lo que mejor sabe hacer un libro, y eso la convierte en una mujer muy generosa. Por otro lado, su historia personal es muy rica en experiencias y tiene ya cierta visión histórica de cómo viene andando este mundo y hacia dónde se mueve perpetuamente, conoce bien cómo son los movimientos humanos a niveles macro y micro. Melitta ha vivido la distopía mucho más de lo que podríais imaginar, y por eso no deja de soñar con un mundo más libre, más amable. Es gracias a personas como ella que no hemos perdido ninguna batalla, porque nuestro fuero interno está lleno de deseos que, con frecuencia, salen al exterior y nos hacen ofrendas llenas de ternura. 

Os dejo con el comentario de Melitta no sin antes animaros a que os deis unos cuantos paseos por el yo y el nosotros con total libertad, que sigáis soñando y concilieis vuestros sueños con vuestra realidad.


A Carles Alonso, autor de Els ploramiques (EP).
Comentarios y reflexiones que me ha suscitado la lectura de tu libro.

En primer lugar, tengo que decir que he disfrutado inmensamente con la lectura de EP.

Pero decir que me lo he pasado muy bien es una verdad a medias. Sería más adecuado que con la lectura he tenido una experiencia a la vez muy placentera, muy inesperada, y que ha venido a pulsar cuerdas de alguna melodía muy conocida, muy antigua, y muy querida.

Tal vez muchos de nosotros nos hacemos de vez en cuando algunas preguntas que vuelven y vuelven, recurrentemente, aunque cambiando de forma y aunque la intensidad con que nos obsesionan también vaya variando. Me refiero a aquellas preguntas sociales y profundas que a veces rumiamos en soledad y a veces llegamos a compartir, sea como preguntas o como motivo de desesperación, adelantando una simplista respuesta negativa, basada en el efecto opiáceo que provoca la exposición frecuente a los medios de comunicación de masas (ideológicamente siempre cargados a la tragedia social, al negativismo generalizado, aunque la refuercen con pequeños hechos de valor humano optimistas siempre sospechosamente individuales, de preferencia como historias de niños, viejos o animales), pero que rara vez nos abocamos a la difícil tarea de plantearnos con ánimo de investigar a fondo, en nosotros mismos, en nuestro entorno, en esa realidad no mediada por lo políticamente correcto. Son preguntas como “¿Y qué pasó con la Utopía, o con el “hombre nuevo”?” “¿Qué fin tuvieron aquellos viejos proyectos de hacer un mundo mejor?” “¿Es posible realizar entre muchos algo que anhelamos de manera tan íntima y tan simple como la complejidad que significa vivir una vida mejor?” “¿Y qué posibilidad real de acercarse a la perfección, o a la universalidad, o de extenderse o profundizarse, tendría la construcción de una vida mejor? Y “en qué consiste una vida mejor, y qué excluye, en la realidad, sea por principios o por realismo simplemente?”

A pesar de que podría considerarse un intento serio de responder a preguntas como estas, el libro EP no abandona el humor, y el buen humor, en ningún momento. Por otra parte, su tono ligero y alegre no se presenta como algo que se haya agregado, como un extra, por didactismo o deseo de hacer más llevadera una reflexión que pudiera ser pesada. Al contrario, el libro es divertido porque el autor se ríe de todo y de todos, incluso de sí y de sus propias dudas y emociones, incluso de “los buenos” como de “los malos de la película”, y aunque no sabemos si estamos entre los buenos o los malos, nos vemos como material de chiste, pero la maestría del autor consiste en que lo hace con tanto cariño que nos contagia con su ironía benigna y su humor constante. Por hacer paralelos con otros autores que el tiempo y las culturas compartidas han consagrado, diría que es mucho más Rabelais que Swift.

Hablar de culturas significa hablar de quienes las estudian, y aquí tenemos al buen Gilliam representando a los científicos de todas las escuelas, antropólogos, sociólogos, educadores enfrentados a los peligros de no aprender el idioma de los estudiados, como también los problemas que acarrea para las conclusiones bienintencionadas que los estudiados hayan aprendido el idioma de quienes los estudian. La comedia de equívocos entre el inocente educado Bentham y su primitiva tribu de Spuo-tó me ha recordado la experiencia de Agnes van Zanten. Esta socióloga de la educación, en sus estudios sobre adolescentes que transitan entre la marginalidad del barrio y la escuela, cuenta la sorpresa de los sociólogos y educadores de su equipo de investigación cuando empezaron a sospechar, que tanto los adolescentes como sus padres tenían un sistema coherente de respuestas a las entrevistas que más que revelar su propia realidad, retrataban con precisión la imagen que ellos pensaban que los estudiosos querían oír. Incluso dominaban la jerga psicológica, sociológica, antropológica, y la usaban con toda soltura. Por supuesto, no sólo estaban bien fundamentadas las sospechas de los estudiosos de que los estudiados conocían su jerga, sino que pudieron comprobar luego cómo se servían de ella para actuar según sus intereses, y los de su colectivo.

La capacidad de deleitar con un asunto tan serio y complicado como las relaciones sociales y la manera como anda o podría o no andar el mundo probablemente tiene algo que ver con la relación que plantea el libro entre utopía y humor. Sea porque se presentan como divertidas, alegres o ridículamente solemnes, las utopías cuando se plantean, cuando uno lee sobre ellas, suelen provocar sonrisas. Sea porque evocan el placer de la vida buena o de la buena vida, sea porque la risa y el humor nos construyen una distancia. Pero ¡ay de que se concreticen los sueños en construcciones de actualidad social!… pensamos en la Comuna de París o en la Segunda república española, en Europa, en los sandinistas o en la UP chilena, en América Latina y vemos enemigos externos. Pensamos en lo que se convirtió la Unión Soviética o la Revolución Cultural en China, y vemos el imperio de la traición. Ni enemigos ni traición dan motivo para reír. Y sin embargo, uno llega al país de EP, y tanto los habitantes de Utopia como del “Northern Globe” (¡ya sé que es el nombre del periódico, pero encaja tan bien con el concepto de “mundo occidental con la sede del poder hegemónico situada en el hemisferio norte” y tiene una sonoridad y una brevedad que lo hacen tan atractivo!) y, a pesar de que uno se siente en casa, o por eso mismo, porque uno se siente en casa en ambos mundos retratados, brota la sonrisa y el buen humor en cada párrafo. El primer capítulo nos mete en una novela. Pero en seguida salimos de la “historia” y aparece “la realidad” retratada. Y Tanto Gilliam como la gente de Spuo-tó se convierten en nuestros hermanos, un poco de nosotros mismos, llenos de defectos y de dobleces, ¡pero tan queridos! Y son queridos porque son como nosotros, un poco listos, aunque re-tontos, un poco inocentes cuando nos pensamos sabios, mentirosos hasta cuando decimos la verdad, educando a nuestros hijos con lo mejor de nosotros, lo mejor de lo mejor, que nunca está exento de un poco de maldad y de egoísmo mezclados en la solidaridad que pregonamos, porque hay que hacer de todo para poder enfrentar lo terrible de la vida y evitar la guerra, haciendo de nuestras faltas virtud, echando a la broma lo que no tiene remedio, ¡porque qué remedio!

“Hay que endurecerse, pero sin perder la ternura jamás” escribió el Che Guevara. Y EP nos recuerda que hay que construir utopías sin perder la capacidad de distanciamiento en la intimidad que permite la vida de familia (no necesariamente la familia patriarcal, ojo, que el patriarcado es un mal mayor), la vida de una comunidad pequeña que comparte proyectos de vida sin anular los proyectos y las realidades personales fundamentales, justamente porque separa, porque une en algo grande o pequeño, y respeta (reconoce la importancia) de lo otro de los otros de los demás (de más y no de menos) entre los que me incluyo por definición. Y todo esto me lleva a pensar si no es justamente ahí, en ese momento exacto de la historia de la construcción de todas esas utopías que empezaron por implantar justicia o producción o esperanza o rotura de cadenas, y se tomaron tan en serio que dejaron de respirar y se agriaron hasta la tragedia más absoluta, porque cada fracaso humano es un fracaso social y cada gran fracaso social es un enorme crimen contra la humanidad porque corroe posibilidades (a diferencia de los fracasos con las cosas, que por ser de pequeña escala nos permiten aprender de los errores).

Y a su vez, todo esto me hace preguntarme si el error de todos los intentos fallidos de grandes construcciones de utopías no reside justamente en la falta de dialéctica de escalas y dimensiones y distanciamientos: grande-pequeño, público-íntimo, lejano-próximo, serio-risible, trágico-cómico, vivido-deseado, futuro-presente, pasado-presente, no son opuestos y punto, sino aspectos presentes de las unidades de la experiencia humana y de la realidad. En la historia de las construcciones sociales con aspiraciones de construcción de utopía (y en mayor o menor medida, todas lo son), como en esta novela, EP, es aquel descubrimiento de Gilliam, “la dualidad de todas las cosas”, lo que, cuando se llega a realizar, se queda en el nivel de lo curioso, de lo estético sin su núcleo ético.
(…) la bufetada i el petó sovint es troben a la mateixa galta. La mesura de la felicitat o la desgracia és una qüestió de llàgrimes. (EP: 57)

Tal vez sea esto lo que hace más entrañable esta novela. Que en este encuentro y desencuentro entre personas y culturas, entre presentes y futuros, encuentro la verdad de lo que se conoce porque se ha vivido. Forma parte de nuestra experiencia humana en el contacto con la realidad. Y es que justamente la justicia, el amor, la felicidad, lo maravilloso que es vivir, lo deseamos porque lo conocemos. En el fondo lo que se desea, es porque ya lo hemos experimentado. Y es por eso que nos oponemos a lo otro, a lo feo, lo malo, lo injusto y llevamos “un mundo nuevo entre las manos” como dice la exégesis en la pág. 1.

Esto de decir por separado “experiencia humana” y “realidad” por supuesto tiene que ver con tu novela anterior, en que una realidad más grande o más pequeña que la humana, pero diferente, otra, nos remite también a la experiencia humana en el viaje de una experiencia estética a la vez asombrosa y entrañable. El relativo acercamiento con la experiencia humana a escala más próxima a lo conocido, a lo más usualmente percibido, le da a EP un aire de madurez en la ficción, que no reside en la pérdida de la mirada niña, sino en que forman ambas un conjunto más complejo.

Me doy cuenta de que si sigo escribiendo mi comentario será más largo que la novela. Cierro, pues, pero no sin antes expresarte, Carles, un sentido agradecimiento por estos momentos de verdadero placer que me han llevado a reflexiones y descubrimientos. Tu obra es un momento de auténtica re-creación (me salgo de la percepción corriente de mi realidad, pero luego de la experiencia de saborear la lectura me vuelvo a meter en la corriente perceptual de lo mío, es decir de lo nuestro y de lo otro, pero todo ha sido trastocado, porque yo soy otra, nueva, más yo misma. Desde ya, ¡espero ansiosamente tu próxima sorpresa para volver a recrearme… y las otras que vendrán!

Con cariño enorme,m

divendres, 21 de setembre del 2012

El crowdfunding más allá de la autogestión creativa

Aviso: este texto es un poco larguito. Da para 10 minutitos, esos que pierdes en el autobús o que acompañas de un café a media mañana.


Este post está dedicado, con mucho cariño a tres personas que les voy a presentar. La primera es Sonia Díez (@soniadiez en twitter). Esta mujer es mucho más que una consultora en temas relacionados con social media, tiene un olfato especializado en detectar la ilusión. Seguramente por eso fue la primera mecenas de Els ploramiques / Los lloricas. Tengo mucho más que agradecerle de lo que puedo expresar. Mi segunda mecenas e inspiradora compañía digital es Cristina Riera (@CristinaRiera), que conoce a fondo el mundo de la cultura. Extrañamente, esta muchacha está fabricada a prueba del desaliento y además organiza el festival de cine independiente l'Alternativa. El tercer insensato que decidió poner dinero en el crowdfunding del libro fue Aritz Cirbian (@aritzcirbian), miembro de la productora cooperativa Primitive Films. Dentro de poco podréis visionar su película "Tots els Camins de Déu", financiada también a través de crowdfunding (croufandin en español de a pie). Apostaron fuerte por un libro como muestra de cariño por un servidor, trolete de las huestes en las redes sociales, y como mirada atenta a la estrategia de crowdfunding que había iniciado para financiar la impresión del libro. 



Pues sí, chiquis, he venido a hablar de mi libro. Más exactamente, del parto de mi libro. La financiación de la impresión a través del crowdfunding tenía muchos objetivos ocultos que se difuminaban en mi mente. En primer lugar no quería esperar a la paga extra de verano porque el libro estaba ya escrito y además quería acercarlo a mi público más fiel, compuesto de familiares, amigas, compañeros de viaje y otros que debieron actuar según el "mejor le doy 10 € y así no me peta el correo de spam cutre". Como podéis imaginar, la campaña de recogida de adhesiones y capital me deparó más sorpresas de las que podía imaginar. 



Lo primer que descubrí fue que al tener que difundir el proyecto, debía aprender a dibundir el contenido de la obra. En realidad era una forma de hacérmelo ameno a mí mismo, ya que todos los tuits y mensajes en redes sociales acababan siendo el mismo y, si eres un poco travieso, te apetece jugar al spoiler, al escondite y al ríete-de-ti-mismo. A veces asaltaba a la gente en pleno tuit y les respondía con marketing directo agresivo. Y todavía tengo todos los ojos. 



Esto no era suficiente. teniendo en cuenta que se trataba de algo muy 'familiar', mandé mails a mis gentes. Después llegó el insistir. Tuve que afinar la empatía porque insistir a nadie le gusta y menos si está pidiendo dinero por un producto que el resto no han catado. Pero a mi cuando me piden una colaboración de este tipo, lo que me molesta es que me tengan que insistir porque yo me he olvidado, lo he dejado aparcado y no me he vuelto a acordar. Pensé que a mucha gente le habría sabido mal e insistía con la ética fresquita y limpia. El segundo aprendizaje era, por tanto, que si quieres hacer algo en serio primero tienes que tener tu comunidad de influencia construida, tu red debe estar en funcionamiento antes de plantear una estrategia. Puedes arriesgarte a construirla sobre la base de un proyecto así pero te la juegas a perder un tiempo precioso. 



El crowdfunding ya me estaba enganchando y participé en otros proyectos que iban saliendo por ahí. Encontré el fantabuloso disco 'Al punto' de Tremendamente,  el comic dels Cargols de mi amigo Franchu y alguna iniciativa más como el ya citado proyecto de Primitive Films. Mucha de esta gente ya tenían una comunidad de base bien establecida y eso les permitía llegar a cantidades de cuatro o cinco dígitos. Ahí me dije: "joder, pavo, ¿cómo chana la peña, no?". Sí, todos ellos llevan años de andadura y eso se nota. 



Ante tanto crack no es difícil imaginar lo que viene después. Tots els camins de Déu, por ejemplo, permite el mecenage co-productivo. Es decir, no solamente se puede financiar la película a cambio del DVD y obsequios diversos, también puedes ser inversor por cantidades relativamente pequeñas. Aunque parece que la cosa es muy yanki, en el sentido de que se asemeja a un casino de 'a ver si mi proyecto funciona y me forro', la cosa es bastante más sencilla, es como un "esta gente me gusta, confío en sus proyectos y quiero participar en ellos para que puedan difundir su trabajo; con un poco de suerte recupero la pasta y todos salimos ganando". Relación simbiótica donde las haya. Un 69 cultural. 



En parte, es la transposición a la gestión de lo que yo estaba empezando a gestar a nivel editorial. También recurrí al crowdfunding porque yo autoedito y eso me da toda la libertad del mundo. La libertad, en mi caso, la uso para distribuir el libro a mi manera, para definir las condiciones de explotación o no-explotación de la obra como yo quiera. En este caso utilicé una creative commons con una cláusula adicional (cosa que los puristas del derecho ven con recelo) para permitir la reventa de la obra al mismo precio de venta, de tal modo que si haces circular la obra, te beneficias de la lectura gratuita; así también se penaliza la propiedad, veréis yo soy más de la posesión de uso que de los títulos de propiedad: 'no prives del uso a otro si tu no estás usando un objeto). En realidad el autor tendría que ser el financiador de la cultura puesto que está difundiendo sus ideas, pero aquí me aprovechaba de la inercia del negocio editorial para decir: estas son mis condiciones y si no te gustan las incumples y dejas el libro en la estantería :P Para mi era eliminar el riesgo de inversión y alcanzar la libertad editorial total, per la autogestión creativa te permite más, sólo a cambio de mucho trabajo y darle la tabarra a la tieta y a los amigos de tus amigos, esos con los que sólo has coincidido una noche to'borracho.



Editar una obra con diferentes puntos de vista en cuanto a la distribución y la concepción desde luego no es posible en absoluto con una editorial corriente que, de hecho, hacen pagar la mitad de la tirada a los escritores noveles. Execrables elevado al infinito pero en fin.... Pues del otro lado ya véis, puedes hasta ser parte de la inversión. Ya veréis como pronto surgen formas de participar en la obra; entonces aparecerá gente ociosa que pagará por salir de extra en las películas y la cosa se joderá, pero bueno, ahí estará la industria para rematarlo, no os preocupéis. 



De todas formas, y este es otro punto a considerar (perdonad, a veces me pongo fisno, que he estudiado Derecho), la velocidad con la que suceden los cambios nos protege de varias cosas: la fagocitación, que es propia del parasitismo capitalista, ya será más difícil para la industria musculosa, pues no tienen tanta agilidad como nosotros. Sí, tienen el contacto fácil con el público objetivo de la obra, pero no tienen frescura, y como no lo han inventado ellos aplicarán mal el concepto, por desconocimiento, si es que llegan a intentarlo. Esa velocidad y la diversificación constante de formas de hacer también juega a favor nuestro. ¿Veis cómo romper todos los esquemas al final no nos da el vacío sino que nos abre todos los caminos? La concepción, la gestión y la ejecución de la obra pueden ser como a nosotros o a nuestro público (el límite lo ponen el tiempo y la paciencia) decidamos, puede ser flexible, puede no tener fin. Esta historia no ha hecho más que empezar. A ver qué nos depara



Bienvenidos al paraíso de la locura, donde las explosiones del caos parecen fuegos artificiales. Así de i(nte)rruptivo me voy, porque puedo volver cuando quiera y escribir otra cosa. Como el #crowdfunding, ahora tenemos el lápiz, la goma de borrar y las manos libres. ¡Pintad, loc@s!



El agradecimiento más especial es para @beazirt, de cuya boca oí eso tan precioso de "confío en ti" y de @_bitterswt que me cedió su elegancia para mi odisea. Y para mis mecenas, que se han rascado el bolsillo para dar alas a una historia utópica y atípica. ¡Besis!